Decepció.

Freqüentment els adults donem per fet que controlem el desengany que ens pot ocasionar al comprovar que una altra persona no és com esperàvem. Considerem que l'experiència ens proporciona un coneixement profund del comportament de l’individu i estem equivocats. Les pròpies vivències ens permeten viure en un estat d’alerta però, no ens equivoquem, no hi ha un antídot per a la decepció, aquesta és molt subjectiva. Hi ha factors que poden influïr de forma errònia davant d’un fet que ens pot fer sentir desenganyats, principalment l’estat anímic, que sovint no ens permet tenir una visió real o objectiva dels fets. En tot cas, cal considerar atentament el valor, la importància d’un fet, abans de formar un judici definitiu que podria ser erroni i amb això transformar o arribar al final amb el lligam d’unió, tracte o coneixença; és en aquesta reflexió amb cura on l’experiència ens pot donar suport.

Percepció d'un instant.

Les quatre de la tarde. Un cúmul de papers damunt la taula, immòbils. El soroll de l'aire acondicionat de fons. Una finestra petita amb vidres semitransparents, entreoberta, just davant meu. A través de l'obertura puc observar una planta, sempre ha estat allà, en el mateix racó on hi entra molta claror.

Observo i, malgrat hi sóc, sento que no formo part d'aquest escenari, tot sembla inert.

Sona el telèfon, reacciono i atenc la trucada. Al finalitzar aquesta, sento fred, m'aixeco i aturo l'aire acondicionat, tanco la finestreta després d'haver donat una ullada a la planta, està preciosa, com ha crescut! Els papers! Haig de posar al dia i resoldre diverses tasques.

Una simple trucada ha transformat la meva perpepció d'un marc totalment passiu a un indret dinàmic.

Sovint, podem estar presents i alhora experimentar un estat absent envers la realitat d'un instant.

El joc de la paraula.

El joc de la paraula és màgic, dóna infinites possibilitats d'interpretació, remou sentiments, descarrega sensacions, contemplacions, reflexions. Quan te n'adones i et llances a contribuir, la satisfacció és instantània i el que al principi és un esbargiment, esdevé en una necessitat. He descobert, però, que hi ha sensacions, sentiments que sovint ens espanten o, fins i tot, no acceptem i dedueixes que no poden ser revelats mitjançant mots. És en aquest moment quan et qüestiones el per què, si per no ferir els sentiments del lector o sencillament per la sensació d'angoixa provocada per la presència d'algun perill real o imaginari.

On ets?

Enyoro aquella aptitud per a estimular
i encoratjar als altres,
aquell optimisme que proclamaves,
aquell entusiasme que encomanaves,
aquella seguretat tan contundent.
On ets?
Còm es poden perdre aquestes qualitats?
Per les circumstàncies?
Possibles temors?
Decepcions?
Inadaptació davant les noves circumstàncies?
Per què!
On ets!
No t'entenc i això em fa concebre una visió pessimista
i gairebé destructiva envers la teva evolució personal.
Confio en que aquella personalitat retornarà aviat.
T'enyoro.

No ho sé...

La crisi? No.

L'adéu a l'estiu? No.

El retorn a la regularitat? No.

El mal temps? No.

Canvi de circumstàncies? No.

Doncs què! No ho sé, possiblement tot plegat.

Però què! No ho sé, un estat anímic negatiu gairebé impossible de controlar.

I doncs? No ho sé...

Solitud i feblesa.

Freqüentment parlem de la solitud donant per suposat que significa estar sol. És molt més complexe. Pots viure envoltat de gent, gent que t'estima i sentir-te desacompanyat, malgrat sembli contradictori. Sovint davant d'algunes circumstàncies no massa favorables, voluntària o involuntàriament posem una barrera, fet bastant il.lògic, als propis desitjos de compartir uns sentiments incrementant alhora el sufriment i la sensació de solitud. Em plantejo si és sencillament una reacció de feblesa,una necessitat d'aïllament o simplement perquè potser no ha aparegut la persona indicada en el moment indicat provocant una decepció. En qualsevol cas, t'adones que la feblesa no és contrari a valentia o seguretat, només que de vegades et juga males passades...

Tolerància o hipocresia?

El món està boig. Els adolescents planten cara, ataquen i es burlen de la policia en els seus "botellones", violen nenes, acorralen a professors i companys i la llei els permet estar en llibertat. La violència domèstica acaba cada dia amb dones malgrat algunes n' havien denunciat els fets, però la llei no les protegeix. Es permet a les nenes de 16 anys l'avortament lliure quan per fer-se un tatuatge necessiten l'autorització dels pares. En alguns països castiguen a les dones per beure cervesa o anar amb texans. Terroristes amb un currículum extens d'assassinats estàn al carrer per bon comportament o altres raons. Abusos a menors. Podria seguir amb molts més exemples. Quan acabarem amb la hipocresia i començarem a no ser tan tolerants? Però en veu alta, sense amagar la nostra opinió real, no la que toca donar en aquests temps perquè si ho fas et poden tractar d'intolerant o fins i tot alguns et poden acusar de feixista. La tolerància té limits en totes les situacions que un innocent perd la seva vida o la seva llibertat.

Somnis...

Avui he somiat. M'espanta l'aptitud de la ment en oferir-nos una interpretació i relació de situacions, sensacions, desitjos, persones, llocs, etc., que el nostre conscient pot o no conèixer. M'espanta la seva capacitat de crear un guió que ens pot fer sentir molt bé o transmetre'ns molta sofrença mentre el nostre conscient reposa. Fins on pot arribar el seu joc? M'espanta...

Aquesta illa màgica...

Un nus en l'estómac. La velocitat augmenta per segons empenyent el meu cos cap a enrere. M'adono que ja no puc retrocedir, que depenc d'un motor i d'unes coordenades que direigeixen el meu destí. És en aquest instant quan apareix la imatge dels meus estimats. Un nus en la gola. Una llàgrima lliscant pel meu pòmul i que minimitza la sensació d'ofec. Sorolls de fons, plors de mainada, murmuri. Instants als qual mai m'habituaré. Des de la petita finestra capto l'última imatge de la illa. Aquesta illa que, any darrera any, m'omple de goig, de noves experiències i em dóna la força necessària per prosseguir. Aquesta illa màgica...

L'evolució de l'existència.

Vivim el present sense considerar que les sensacions, fets quotidians i altres circumstàncies no romandran de forma perpètua. L'evolució comporta progrés o degeneració. I quan això s'esdevé, t'adones del sentit de l'existència .... Que complicat és, sovint, interpretar el nou paper davant el nou escenari...